Església de Sant Quintí de Mediona

La primera referència documental de l’església de Sant Quintí és de l’any 1021. Al llarg del temps aquest edifici ha patit diverses transformacions i la darrera va ser de l’any 1858. La capella del sagrari és la part més antiga de l’església, tot i que hi ha historiadors que sostenen que ho és la seva portalada romànica. Té un campanar de planta quadrada i a l’entrada destaca una fornícula i part de l’antiga portalada romànica. L’altar major tenia un magnífic retaule, pagat pel poble, que fou construït entre 1595 i 1606, amb unes imatges esculpides per Agustí Pujol i pintades per l’artista milanès Joan Batista Toscano. Va ser cremat l’any 1936, durant la guerra civil. Cal destacar una pica baptismal de ceràmica, amb tapa, del segle XV o XVI.

La primera referència documental que s’ha localitzat de l’església de Sant Quintí es remunta a l’any 1021. Al llarg d’aquest mil·lenni, la seva estructura ha sofert diverses transformacions però, malgrat això, sempre s’ha mantingut al mateix indret.

L’orientació de la nau principal de l’edifici segueix la mateixa línia que totes les primitives esglésies cristianes. És a dir, de l’est cap a l’oest. D’aquesta manera, la primera zona de l’església que s’il·luminava amb la sortida del sol era l’altar, una mena de plataforma de pedra tallada o de fusta en la qual se celebrava, i encara se celebra, el sagrament de l’Eucaristia (que és la commemoració de l’Últim Sopar de Jesucrist). En la iconografia cristiana s’identificava simbòlicament aquest sol naixent amb Crist, al qual se’l considerava la “llum que il·luminava el món”.

Com que l’altar estava normalment més elevat que la zona ocupada pels fidels, era el lloc idoni per alçar el retaule major, l’element ornamental més important de tota l’església, que destacava per la seva gran vistositat.

El retaule major i tots els altres que hi havia en aquesta església van ser cremats i destruïts l’any 1936 a la Guerra Civil Espanyola. La construcció del retaule major es remunta a finals del segle XVI. Uns anys abans, el 1567, el prior Sebastià Ric havia posat la primera pedra de la nova església, que es volia reedificar damunt de l’anterior, que era més petita i havia estat cremada pels francesos el 1541. El resultat va ser un temple d’unes dimensions considerables.

Però calia ornamentar-lo dignament amb els serveis de bons professionals (escultors, pintors, dauradors, argenters...). L’any 1588, els jurats de Sant Quintí van contractar els serveis de l’escultor Joan Llunell, que faria els retaules major i el del Roser. L’any 1595, el mestre Agustí Pujol, un dels artistes més importants del barroc català, va esculpir algunes imatges per millorar el treball que ja s’estava fent. La feina de daurar i policromar el retaule major, cap el 1605, va ser encomanada al pintor milanès Joan Baptista Toscano.

La intervenció de tots aquests artistes a l’església de Sant Quintí va aconseguir deixar una petita empremta dins la història de l’art català. Malauradament, però, tot aquest patrimoni es va destruir a les flames l’any 1936. D’aquesta manera va desaparèixer una obra espectacular i magnífica, de la qual només es conserva alguna fotografia, que permet donar una lleugera idea de la magnitud i grandesa que va arribar a tenir.

Una vegada finalitzat el conflicte, l’any 1939, es van fer obres de restauració de l’església. El senyor Josep Ballvé Pallisé, un important empresari tèxtil que va regentar la fàbrica de ca l’Oliver, va pagar les obres d’arranjament del lloc que havia ocupat abans el retaule major i es va convertir en el que es pot veure actualment. Es va col·locar la imatge de sant Quintí al centre i més avall les imatges de sant Joan, santa Rosa, sant Josep i sant Lluís i que corresponen als noms de l’empresari i la seva esposa —al centre— i dels seus dos fills —als extrems.